No volem veure'ls molestos. No volem ser el motiu pel qual tenen llàgrimes als ulls. Però, de vegades, trencar cors és l’única manera de salvar-los; el seu cor i el nostre. El nostre propi cor pot sobreviure al cop, pensem, i suporten el dolor una estona. Però llavors ens acaba fent mal més que ells.

Fem mal a altres persones per fer-nos mal.

De vegades, trencar cors sembla ser el correcte. Una petita pausa. No tot. Com que en algun lloc del cap de la nostra ment, veiem que aquesta ruptura serà molt més fàcil si es produeix ara, que quan es faci inevitable. Només fa mal més tard. I per salvar els altres del dolor que creiem que preveiem, acabem provocant dolor allà on no hi havia necessitat.



Les nostres ments i els nostres cors ens diuen que aquesta és l’única sortida de la misèria que espera. Que el dolor actual esmorteirà el cop de la ferida que vindrà. Però crec que només ens enganyem a nosaltres mateixos.

és gran

Ara fa mal, i farà mal. És possible que no faci mal de la mateixa manera, però es farà mal. I els tipus de dolors que fem mal; els confonem amb el mateix nivell. Com si es tractés d’una mena de cursa, qui primer fa mal. I qui arriba a tenir el premi. El premi només és més ferit.

Ens sentim com si els estalviem. És l’opció que sembla més estreta i justa. Només pensem en el futur i oblidem que s’ha de viure el present. Ja ha arribat un moment en què el que fem afecta a com ens sentim ara. Nosaltres, com a humans, evolucionem tant. No obstant això, la nostra capacitat de creure en la nostra evolució ens impedeix veure que allò que sabem ara potser no serà el que necessitem després. Així doncs, aquesta fe cega en la nostra falsa visió ens porta a fer allò que creiem que és correcte. Així que fem mal a la gent de la nostra vida.



calendari de festes amc temo 2015

Pensem que està justificat per a nosaltres ser així com ara. Però tots sabem a qui ens enganyem en aquest cas. És el nostre propi jo. Potser pensem que és una drecera per ajudar l’altra. I, de vegades, potser els estem ajudant. Potser tenim raó. Potser ens equivoquem. Però anem endavant i ho fem de totes maneres. Potser estan bé. Potser no ho som.

Dediquem gran part del nostre temps a tractar el conflicte de “què passa si” a la nostra vida. I aquí, pensem què, si no els haguéssim ferit? Què passa si haguéssim mantingut els cors segurs i sans? Què passa si els cors no es volguessin trencar? Què passaria si res no sortís així? Què passaria si tot aquest dolor acabés en va? Encara faríem el que creiem que hem de fer?

Mai no podem saber a menys que ho haguem fet, no? Però, i si no ho féssim mai? El nostre cor encara estaria segur? Pot ser. Potser no.



Però anem endavant i ho fem de totes maneres.