Des dels extrems dels cabells cap avall de les puntes dels dits dels peus, sou bells. No puc deixar d’estimar-te, però voldria que ho pogués.

Els teus ulls, aquells ulls expressius, desitjo que pogués deixar d’estimar-los. Voldria que pogués deixar de mirar la manera d’esclatar cada cop que parles d’alguna cosa que t’apassiona. Tant de bo pogués deixar de meravellar-me de com es fan una mica més grans quan us sorprèn o us sorprèn, com es poden formar en dues línies primes quan somriu i fins i tot de com poden perdre la seva brillantor quan se sent. Aquells ulls que puguin apreciar la bellesa de les coses més senzilles d’aquest món, voldria que deixés d’estimar-los perquè no em miren de la manera que em faig.

El teu somriure –el somriure dolç, contagiós del vostre — pot convertir-se en opac en la vibració i el gris en els colors de l’arc de Sant Martí. Com vull, podria deixar d’estimar-lo: els cantons dels teus llavis s’aixequen per subratllar les galtes. Voldria que pogués deixar d’estimar el teu somriure perquè no és per mi ni tampoc sóc el motiu pel qual sembla.



com superar un esclat devastador

Podria escoltar-vos tot el dia parlant i no m'importaria. La teva veu a les meves orelles, pot teixir paraules en poemes i notes en melodies suaus.

Sentiré la seva gentilesa enmig de trons rugents. Seria la música harmònica que sempre trobaran les meves orelles. Però voldria que pogués deixar d’estimar-ho. La teva veu, no em farà una xiuxiueja la més dolça de les paraules, ni em farà una cançó.

noi relaxat

Si sento les teves mans, seran suaus o seran calentes? No importa el que, m’encanten. Són peces de vosaltres que han fet la vostra història. Són les mans que van agafar la botella de llet quan era jove; les mans que s’esforçaven a escriure les lletres de l’alfabet; i els que van fer petar el teu primer gos. Totes les línies del palmell testimonien com es viu cada dia. Però voldria que deixés d’estimar-los perquè no m’aguantessin. No aniran a netejar les llàgrimes que he vessat després de tristes pel·lícules ni a traure’m els cabells darrere de les orelles.



Aquest meravellós cor teu, desitjo que pogués deixar d’estimar-lo. Tant de bo pogués deixar d’admirar com de compassió és per a les altres persones, o com d’estimar és a la vostra família. Tant de bo pogués deixar d’estimar fins i tot la seva ruptura. Tant de bo pogués deixar d’estimar-lo perquè no em batega per mi com ho fa la meva. No salta el ritme de la manera que fa el meu quan ets a prop.

M'agradaria poder deixar d'estimar cada centímetre de tu, fins i tot les cicatrius que t'han marcat. Voldria que les papallones del meu interior deixessin de volar quan et vegi.

Voldria que pogués deixar de pensar en tu, com seria com estar tancat dins dels braços; sobre com tindria ganes de sentir-me dir que m’estimes. Voldria que pogués deixar de somiar amb tu i jo, sobre tu, que m'estimes.



Voldria que pogués deixar d’estimar-te perquè em pogués alliberar del dolor de no poder estimar-me d’esquena.

El meu amor, desitjo que pogués parar. Perquè per molt que em sembli meravellós en tots els angles, tu també ets qui m'estranya a trossos.