Em passo la vida passejant per un món borrós dels somnis, un fet de formes vagues i ambigües, algunes en moviment, algunes parades, algunes fent sorolls, algunes que em lleven la cara, algunes que no. Els arbres tenen formes verdes borroses. La gent és qui em parla. Els gats són els peluts petits, de vegades les rates. El meu entorn és un núvol indistint pel qual suro com un globus, una pintura impressionista fangosa d'un artista sense perfeccionar. Per què visc així? Perquè mai porto ulleres i necessito ulleres per veure.

Quan la gent em fa un onatge des de lluny, no faig mai més marques enrere, no perquè sigui grollera, sinó perquè no puc dir si estan contactant amb mi. Els alumnes són minúsculs i el seu angle és difícil d’identificar. En lloc d'això, vaig esporgar intensament en una expressió que sovint m'equivoca en un enlluernament, centrada a destriar la identitat d'aquest llunyà color blau gris. Quan el tumulte sembla presentar signes de malestar o malestar, arrisco una onada tentativa, que s’aconsegueix amb un mig somriure i una sortida ràpida en sentit contrari. Creuen que no volia dir-ho? O que no eren prou importants per a què recordi? La meva mirada sense ajuda m’ha costat un amic? No important. Aquestes interaccions són normals, d'acord i acceptables i no causen cap problema perquè, ja ho sabeu, va bé.

Estant a la línia dels restaurants de menjar ràpid, sovint em dirigeixo al meu amic i dic: 'No puc llegir'. Diu, 'Tenen classes especials a la universitat comunitària'. Dic: 'Si us plau, llegiu-me el menú que hi ha aquí'. Diu, 'És Wendy'. Tenen hamburgueses, gelades, patates fregides: el menú és el mateix que sempre. Dic: 'Però potser tindrien una entrada especial per a una edició limitada de la qual no en sé.' Ell diu: 'Per què no portes les ulleres'? Dic: 'Perquè em fan estranya la cara'. Puc dir amb la seva expressió que el que he dit és tan insensiblement mut, que no pot suportar la formulació d'una rebutja. De vegades, demano a la persona del taulell que em llegeixi el menú: “Llista’m els teus menjars. Tots ells'.



Una vegada, mentre estava asseguda al saló d’un amic, vaig veure una silueta negra corrent per la finestra que hi havia al meu costat. Pocs moments després, el vaig tornar a passar per sobre. Després de veure-ho una tercera vegada, em vaig aixecar, vaig assenyalar la finestra i vaig declarar: 'Justin, hi ha alguna cosa que hi ha per fora'. Va dir: 'Què'? Vaig dir: 'Activitats sospitoses que passen per la seva calçada. Algú amb un abric negre continua passant per la finestra. Va mirar la finestra i, de sobte, la figura va passar de nou. Després es va girar cap a mi. 'Brad, això és una bossa d'escombraries'.

L’única vegada que porto les ulleres –quadrades de plata sense colors des dels quinze anys– és quan condueixo un cotxe perquè A) estic obligat legalment i B) si em veus conduint sense les ulleres, és l’última vegada mai em veureu viu. Un dia, només invertiré en un parabrisa, però fins aleshores, tinc aquest sentit que condueixo en mode Nerd. El mode Nerd és com la versió alimentada per un jet turbo de la meva empatia normal. Potser em dirigiré al passatger i, per res de res, començaré a relatar els deu últims números X-Men Legat o potser discutiré els factors que van portar a la jihad Butleriana a les novel·les precuel·les Dune. Potser en descriuré la meva idea Serenitat. Em sento més natural quan faig ulleres.

No m'agrada la forma en què les ulleres s'encapsulen i reparteixen les funcions facials fins que no se'm reconegui; és el mateix sentiment que els nadius nord-americans devien tenir quan els colons van començar a dividir el paisatge amb tanques. Ja no sóc jo. Jo mateix amb ulleres. I tampoc crec en augmentar-me per compensar els defectes físics perquè això només acaba, ja ho sabeu, ciborgs. Sento que la meva cara ha mantingut aquesta configuració general dels ulls, el nas i la boca durant molt de temps i no m’agrada la idea d’afegir una altra característica que pugui llançar el taulell més al caos. A més, ara no puc permetre’m unes ulleres per a nens fantàstics.



carta a l’ex marit

Ja sé què estàs pensant. 'Brad, ets un ximple'. Aleshores, 'Per què no només aconseguiu contactes'. No puc obtenir contactes perquè els meus ulls són gats de nadó sensibles fràgils, i qualsevol cop de picar provoca un dolor agut i un plor incontrolable. Una vegada, vaig visitar el metge oculista per veure si potser podia tenir alguns contactes, però quan el metge ocultava cap a mi, va agafar-me la cara i vaig intentar tirar una lent de contacte sobre el meu globus ocular indefens, vaig començar a hiperventilar-se com un nen petit. El doctor va dir: 'Què està fent'? i la meva mare va dir: 'Està hiperventilant'. El doctor em va mirar, tremolant i plorant encara. 'Huh. Això no ha passat mai abans ”. Potser això no passaria ara que sóc més gran, però sí.

En aquest moment, hi estic acostumat. És com la forma en què alguns televisors HD semblen massa nítids i clars per ser naturals, de manera que només cal seguir veient el Magnavox antic. Estic acostumat al neguitós món indistint en què visc: no puc distingir fulles individuals en un arbre, escorcollant furtivament el meu escriptori just al costat de la pissarra, ensopegant amb el karaoke perquè el teleprompter està massa lluny, així que em sento (irracionalment) continuant còmode amb una vida de mala visió per al futur previsible. Tot i així, de tant en tant faig un instant de visió en què m’adono que la meva visió s’està declinant lentament fins que el dia que em cego en un camp de blat de moro, em vago sense voler durant dies, i em moriré de set en un barri de barri.